Aquest any es commemoren 90 anys de la primera revolució que va portar al comunisme en front del govern d’un país. Aquest país no podia ser un altre que Rússia que fins poc temps abans havia estat en mans d’una de les últimes monarquies absolutes del món. La qüestió és que en aquest mes de l’antic calendari tsarista un grup de bolxevics liderats per Lenin van prendre el palau d’hivern de Petrograd (actual San Petersburg) i van iniciar una guerra civil contra les tropes anomenades “blanques” que va acabar l’any 1922 amb la fundació de la Unió soviètica. En aquell moment molts intel·lectuals europeus van veure la URSS com el triomf de l’emancipació obrera sobre el capitalisme i la culminació real dels plantejaments marxistes plasmats en “Das Capital” anys abans. Possiblement molts d’aquests oblidaven que Lenin havia escrit anys abans en el seu exili a Europa que “Rússia no està preparada per el socialisme“ i que considerava que el comunisme sorgiria abans en països com Alemanya o França.
La URSS va existir durant 68 anys on es va anar succeint tot un seguit de fets i dirigents: El govern de Lenin, la NEP, el Trotskisme, Stalin i les purgues, la segona guerra mundial, la guerra freda, la revolució a Cuba i a la Xina, Jruschev, Breznez, Gorbachov, la “perestroika“ i el “glastnost“, Txernobil, els plans de desarmament i finalment la seva dissolució el 31 de Desembre de 1990. En aquests quasi setanta anys la Unió soviètica va despertar tot un ventall de opinions i sentiments enfrontats i va ser capaç de fer arribar la seva influència a la meitat del planeta.
Entre aquestes influències cal destacar la que va tenir sobre pràcticament tots els partits d’ esquerra europeus que es van veure el socialisme soviètic com un model que oferir als seus simpatitzants. Per altra banda va oferir un nucli de vertebració antifeixista als anys 30 i 40 (l’afiliació al PCE i a les JSU durant la guerra civil espanyola ho demostren) i posteriorment un nucli de vertebració antiamericana durant la guerra freda. Aquests fets van fer que independentment de les condicions de vida del poble rus i de la actitud imperialista cap a l’exterior, gran part de la social-democràcia centreuropea veies la URSS com un aliat o un benefactor.
El col·lapse precipitat i caòtic del sistema socialista rus va abocar el país i les repúbliques ex-soviètiques cap a una crisi econòmica i social profunda però sobretot de valors. El poble responsable del llançament del Sputnik i de la derrota de Hitler entre d’altres, era de sobte la riota de mig món. Les imatges de Boris Ieltsin oferien la visió més patètica possible d’una nació abans temuda i respectada. L’esquerra de les democràcies europees veien com el seu prestigi s’ensorrava al mateix ritme. Els partits d’esquerra van intentar desempallegar-se ràpidament de qualsevol reflex de marxisme-leninisme del seu ideari. Però el mal ja estava fet. Els partits de centre esquerra com el P.S francès o el PSOE espanyol van adoptar un paper molt més “centrista” que els hi va permetre salvar els mobles i governar. Els PP.CC començaven una lenta davallada que els ha portat en la seva situació actual. Tot i els intents de Carrillo per distanciar-se de la direcció soviètica als anys 70 amb el seu concepte “d’eurocomunisme” el PCE es veia obligat a canviar de nom i a convertir-se en un partit menor on no han faltat les disputes, les segregacions i els personalismes durant els anys 90 i actualment. Un autor citava que els partits originats d’una segregació sempre portaven al nom una referència a la unió En els partits de esquerra espanyols i catalans es fa palès aquest fet. No es pot negar que “Izquierda Unida” i “ICV-EUIA” són noms còmics. Un per la seva irònica referència a la unitat i l’altre per el reguitzell de sigles necessàries per composar-lo.
Hem d’afrontar el fet que l’esquerra com a tal és avui en dia força impopular. Poca gent està disposada a defensar una major pressió fiscal a canvi d’uns serveis socials avançats. Per molt dolenta que sigui la gestió dels governs i tot i que es destinin recursos a aspectes allunyats de les necessitats de la població les polítiques socials que demana una gran part de la societat porten associat un cost que hem d’estar disposats a assumir. Si la societat desitja realment una equiparació dels serveis socials amb els països nòrdics hem d’estar disposats a posar més monedes a la guardiola comú.
La esquerra “de debò” com diu el dirigent Joan Saura ha de defensar aquest model enfrontat al model lliberal de les dretes on preval l’individualisme i la oferta demanda. Ara és el moment de recollir el testimoni de les demandes socials i fer-les realitat de manera honesta, deixant clar que els serveis donats tenen un cost i que si no el paga l’individu el paga el conjunt de la societat. La societat ha de deixar de veure l’Estat com un ent malèvol que només té interès en la recaptació dels seus diners, i vigilar de ben prop la gestió dels seus diners.
L’esquerra ha de sortir del KO tècnic de la caiguda del comunisme i posicionar-se en el lloc on li toca, és a dir en la demanda de més cobertura social provinent de la gestió de més recursos
